Habitatge i exclusió en un mercat que margina

La crisi d’accés a l’habitatge s’ha convertit en una emergència social crònica. Els preus del lloguer continuen disparats, l’habitatge públic és escàs i els col·lectius més vulnerables en paguen les conseqüències més dures. Però el problema va més enllà de les persones: també afecta greument les entitats que gestionen habitatge per dur a terme la seva tasca social. El mercat immobiliari, pensat més per al benefici privat que no per a la funció social, dificulta cada vegada més la capacitat d’aquestes entitats de garantir drets, acompanyar processos d’autonomia i millorar la qualitat de vida de persones en situació de vulnerabilitat.

Un dret sistemàticament vulnerat

Disposar d’una llar digna és essencial per al benestar físic i emocional de les persones. L’habitatge ha de ser entès com un espai de desenvolupament personal i de cura, on les persones puguin créixer, reposar, relacionar-se i cuidar-se mútuament.

El dret a l’habitatge està reconegut a la Constitució i als tractats internacionals, però la manca d’un parc públic suficient i els preus desorbitats del mercat lliure fan que cada vegada més persones quedin excloses d’un sostre digne. A Catalunya, la situació és especialment crítica: el percentatge d’habitatge social se situa per sota del 2%, molt lluny del 9% de la mitjana europea (Font: Observatori DESC / Observatori Metropolità de l’Habitatge de Barcelona. 2023).

Davant d’aquesta realitat, entitats socials — entre les quals moltes fundacions — ofereixen solucions proporcionant un habitatge de forma temporal a persones en situació de vulnerabilitat, o bé gestionant allotjament per acompanyants de malalts de llarga durada que s’han de desplaçar per rebre un tractament sanitari, per posar alguns exemples. Tanmateix, aquestes mateixes entitats, que haurien de ser part de la solució, es veuen ofegades per un mercat immobiliari que no els deixa espai.

Habitatge d’inclusió: més que un sostre

Segons la definició de Trilla i Bosch (2018), l’habitatge social és aquell que té un preu assequible, impulsat per l’administració pública o entitats sense ànim de lucre, i que queda al marge de les regles del mercat lliure. L’habitatge d’inclusió, a més, ofereix un plus: està pensat per a persones en risc d’exclusió i inclou suport professional, seguiment i treball amb itineraris personalitzats per afavorir l’autonomia personal.

A Catalunya, hi ha 2.530 habitatges d’inclusió amb gairebé 10.000 places. El 60% es troben a Barcelona (Font: Cens d’habitatges d’inclusió de la ciutat de Barcelona – 2023). Aquesta xarxa és vital per a moltes persones, però es troba saturada. I el motiu no és només l’elevada demanda: també ho és la falta de sortides.

L’embús del sistema: quan no es pot avançar

Un dels grans reptes és la manca de pisos assequibles. Es dona la paradoxa que quan aquestes persones han assolit els objectius del seu itinerari d’inclusió, tot i tenir feina, no poden accedir a un habitatge digne, ja que el preu del lloguer en el mercat immobiliari lliure és inassolible per als seus ingressos.  Això provoca un col·lapse: no poden marxar dels habitatges d’acollida tot i estar preparades per fer-ho, i això impedeix que altres hi puguin entrar. Les entitats es veuen atrapades en una rotació bloquejada. Les entitats socials que treballem amb habitatge social no podem fer la nostra feina si no tenim habitatges per oferir. L’emergència residencial també és una emergència per a la nostra acció social.

Discriminació immobiliària: una barrera estructural

La discriminació immobiliària, un fenomen encara invisibilitzat, tanca moltes portes: aquesta és la crua realitat que es troben moltes persones migrades, famílies monoparentals o persones amb diversitat funcional, així com altres que han viscut en un recurs social, a qui no es vol llogar un habitatge per la seva situació o condició.

Cada cop són més freqüents aquests casos, i persones que compten amb feina estable, estalvis i permís de residència, passen mesos buscant pis sense èxit.

Aquest context dificulta encara més l’autonomia de les persones que han seguit tot el camí de la inclusió i es troben, al final, amb una porta tancada. I no només són casos individuals. Algunes entitats han hagut d’abandonar habitatges a causa de la pressió veïnal: queixes sistemàtiques, amenaces o judicialització de conflictes en comunitats que no accepten que un pis aculli persones en risc d’exclusió.

Les entitats socials, entre la vocació i la precarietat

Les entitats que gestionen habitatge d’inclusió han de moure’s en un mercat que no està pensat per a elles. En primer lloc, quan lloguen habitatges al mercat privat ho fan com a persones jurídiques, i això implica contractes “d’ús diferent de l’habitatge habitual” (segons la LAU), perquè l’entitat no hi resideix. Això comporta un tractament fiscal diferent per als propietaris i menys garanties per a les entitats.

A més, alguns propietaris o agències immobiliàries rebutgen llogar a entitats socials. Ho fan per desconeixement o per prejudicis. I quan accepten, els preus són tan elevats que els ajuts públics no cobreixen ni una part significativa del cost, i les entitats han d’assumir el dèficit amb fons propis. La situació és insostenible.

Per si no fos prou, la volatilitat dels contractes de lloguer dificulta la planificació. Posar en marxa un pis d’inclusió implica reformes, mobiliari, personal i temps. Si el contracte és d’un o dos anys, el projecte pot quedar truncat abans d’arrencar del tot.

L’habitatge com a deure pendent del sistema públic

Hi ha casos especialment sagnants. Algunes fundacions atenen persones que segueixen tractaments hospitalaris públics de mitja o llarga durada. Reben l’atenció sanitària del sistema públic, però l’allotjament no està garantit. Les entitats assumeixen el cost de l’habitatge durant mesos o fins i tot anys, sense suport específic ni reconeixement institucional. La manca de coordinació entre els Departaments de Salut i Drets Socials recau sobre les espatlles de les entitats.

D’altres casos evidencien com l’escassetat d’habitatge assequible fa que persones que només necessiten un pis acabin en recursos especialitzats, pensats per a persones amb situacions molt complexes. Això desvirtua els serveis, en satura els equips i desatén necessitats reals. No es tracta només de sostres, sinó de vides en pausa per falta d’espais per créixer amb dignitat.

I què caldria fer per desbloquejar l’accés a l’habitatge i protegir la inclusió? Recentment, des de l’administració autonòmica i estatal, s’han anunciat mesures a mitjà i llarg termini, propostes que, fins i tot si es compleixen, farien curt per revertir la situació. Des de la Comissió de l’Àmbit Social de la Coordinadora Catalana de Fundacions, proposem anar més enllà, i aplicar mesures que permetin fer sostenible i eficaç la nostra tasca:

1. Fer créixer el parc públic d’habitatge social i assequible. És la mesura més estructural i urgent. Cal més inversió i construcció amb finalitat social.
2. Facilitar l’accés a habitatge públic per a les entitats socials. Amb condicions específiques i estables que permetin desplegar projectes d’inclusió a llarg termini.
3. Agilitzar els tràmits administratius. Sovint els pisos públics es mantenen tancats per qüestions burocràtiques.
4. Fomentar aliances estables entre Departaments de Salut i Drets Socials. Per garantir un abordatge integral dels casos que ho requereixin.
5. Promoure la col·laboració publicoprivada amb sentit social. Cal incentivar la cessió d’habitatges per part de propietaris i inversors, dins d’una perspectiva de responsabilitat social.
6. Combatre la discriminació immobiliària. Amb campanyes i regulació, així com amb ajuts específics per als col·lectius més afectats, i línies d’aval que facilitin el pas del lloguer social al mercat privat.
7. Donar a conèixer la feina de les entitats no lucratives. Generar confiança i reputació perquè cada vegada més propietaris vulguin col·laborar.
8. Assegurar finançament adequat. Els ajuts públics han de cobrir realment el cost del projecte, i no deixar les entitats en una situació de fragilitat constant.

El dret a l’habitatge no pot quedar atrapat només en la lògica mercantilista. Si no es garanteix l’accés a un sostre digne, no hi pot haver justícia social. I si les entitats que fan aquesta feina no tenen suport, el sistema falla pels qui més ho necessiten. Ara cal que les polítiques obrin les portes que el mercat ha tancat.

Aquest article de ‘L’Àgora CCF, veus del món fundacional’ ha estat publicat a El Periódico