Eugènia Bieto: “Això ara sí que toca”

• Article de ‘L’Àgora CCF: veus del món fundacional’, publicat al diari ARA (25 d’abril de 2026) / versió digital.

Què passa quan una persona decideix fer un donatiu de 100 euros a una entitat que investiga l’ELA? En què es tradueix que una empresa aposti per la cultura local i es converteixi en mecenes d’un artista emergent? Què implica que una fundació construeixi un hospice pediàtric gràcies a donacions privades?

Totes aquestes situacions tenen un denominador comú: la implicació directa de la ciutadania en la millora del seu entorn. Una manera de participar activament en la vida social, cultural i científica del país. Això és el mecenatge. Això és la filantropia.

Catalunya ha estat històricament un país amb una societat civil compromesa, capaç d’organitzar-se i donar resposta a necessitats col·lectives. El nostre teixit associatiu i fundacional —amb centenars d’organitzacions actives en àmbits com l’acció social, la cultura, la salut o la recerca— ha contribuït de manera decisiva a vertebrar el territori i a generar cohesió social des de la proximitat.

Aquest compromís, però, necessita eines. I aquí és on entra el marc normatiu.

En l’àmbit estatal, la recent reforma de la Llei de mecenatge ha demostrat que és possible arribar a acords i avançar. Es tracta d’un pas positiu, fruit de la feina sostinguda del tercer sector i de la interlocució amb les institucions i el poder legislatiu, que contribueix a incentivar la filantropia i reconèixer el paper de la societat civil.

Però, i a Catalunya? A dia d’avui, el nostre país encara no disposa d’una llei pròpia de mecenatge. Sabem que hi ha un treball avançat, però el recorregut legislatiu encara és llarg. Des d’abril de 2025, el procés es troba paralitzat a l’espera que el Govern faci públic el text de l’avantprojecte de llei i el sotmeti al tràmit d’audiència i informació pública.

És legítim preguntar-se: per què anem tan tard?

A Catalunya existeixen incentius fiscals autonòmics per a determinats àmbits —com la promoció de la llengua, el medi ambient o la recerca—, però aquests beneficis no arriben a les altres finalitats d’interès general, com l’acció social, l’educació, la salut o la cultura, per posar alguns exemples.

Aquesta situació genera una asimetria difícil de justificar. Si bé és positiu incentivar determinades causes, no podem obviar altres pilars fonamentals del nostre model de país. No reconèixer-les de manera equitativa en el sistema d’incentius fiscals limita el potencial de la filantropia i redueix la capacitat de mobilització de recursos privats en àmbits clau per al benestar col·lectiu.

L’experiència internacional és clara. Als països on s’han desenvolupat marcs fiscalment atractius per al mecenatge, s’ha produït un efecte multiplicador: més acció social, més cultura, més recerca. Però també més ocupació, més activitat econòmica i, en definitiva, més retorn per al conjunt de la societat. Fomentar la filantropia no és només una qüestió de solidaritat; és també una aposta estratègica per al desenvolupament del país.

Per això, Catalunya necessita —i mereix— una llei de mecenatge pròpia. Una llei ambiciosa, que reculli la pluralitat del nostre teixit cívic i comunitari, que reconegui el valor de tots els àmbits d’actuació i que incentivi de manera efectiva la participació de la ciutadania.

No partim de zero. Hi ha consens. Hi ha experiència. Hi ha voluntat de tots els actors del mecenatge. El que falta ara és decisió política.

És el moment que el Govern escolti el sector, acceleri el procés legislatiu i faci pedagogia sobre la importància del mecenatge. Perquè impulsar la filantropia no és només afavorir les entitats: és construir un país més just, més cohesionat i amb més capacitat de respondre als reptes col·lectius.

Això, senzillament, ja toca.