Eugènia Bieto: “Una llei de mecenatge a l’altura del país”

• Article de ‘L’Àgora CCF: veus del món fundacional’, publicat a La Vanguardia (22 de maig de 2026)

Des de fa anys, el sector fundacional i el conjunt de les entitats no lucratives reclamen que Catalunya disposi d’una llei pròpia de foment del mecenatge. No és una demanda conjuntural. Respon al convenciment que el país compta amb una societat civil forta, compromesa i capaç d’implicar-se en projectes d’interès general, però també a la constatació que aquest compromís necessita un marc legal que l’acompanyi, el reconegui i el faci créixer.

L’admissió a tràmit de la Proposició de llei de foment del mecenatge, aquesta setmana al Parlament de Catalunya, és una molt bona notícia. Ho és per al sector fundacional, per al conjunt de les entitats no lucratives i, sobretot, per al conjunt de la societat. Perquè quan parlem de mecenatge no parlem només de fiscalitat, d’incentius o de beneficis tributaris. Parlem d’una manera d’entendre la responsabilitat social compartida davant els grans reptes socials, culturals, educatius, científics, sanitaris i ambientals que tenim al davant.

Fomentar el mecenatge és reconèixer la capacitat de la societat d’implicar-se en allò que és de tots.

L’admissió a tràmit no és, però, el final del camí. És l’inici d’una etapa decisiva. Ara comença la tramitació parlamentària i, amb ella, l’oportunitat de convertir una reivindicació llargament esperada en una norma útil, ambiciosa i transformadora. Una llei que no es limiti a enumerar incentius, sinó que ajudi a consolidar una autèntica cultura del mecenatge a Catalunya.

Aquest és, probablement, el punt essencial. El mecenatge és compromís cívic. És la decisió lliure de persones, empreses i institucions de posar recursos al servei de projectes que generen valor col·lectiu. És una forma de participar en la construcció del bé comú i de contribuir, des de la iniciativa privada, a causes que ens impliquen com a societat. Per això, una bona llei de mecenatge hauria de facilitar i fomentar aquest compromís.

La societat civil és una part essencial de la manera catalana de fer país.

Catalunya té una llarga tradició de societat civil organitzada. La història del país no s’entén sense el paper de les fundacions, les associacions, els ateneus i les iniciatives culturals, educatives, socials i comunitàries que han contribuït a sostenir i transformar la vida col·lectiva. Aquest teixit forma part de la nostra identitat col·lectiva i de la capacitat del país per donar resposta als seus reptes.

Per això, és cabdal comptar amb una llei catalana de foment del mecenatge de màxims, una norma a l’altura d’aquesta realitat. Ha de reconèixer la diversitat d’àmbits en què les entitats no lucratives treballen cada dia impulsant projectes i iniciatives d’interès general. No tindria sentit desaprofitar la bona feina feta pel sector i el consens aconseguit en la proposició de llei. No ens podem permetre deixar fora una part significativa de les causes que avui mobilitzen la societat civil.

Catalunya té l’oportunitat de transformar una reivindicació històrica en una norma que generi confiança i impulsi el compromís cívic.

També caldrà que sigui una llei clara i comprensible, amb els recursos necessaris per garantir-ne l’aplicabilitat. Les bones intencions legislatives només tenen impacte si les persones i les entitats poden aplicar-les amb seguretat. En aquest àmbit, la confiança és fonamental. Confiança de qui dona, perquè sap quin reconeixement té el seu gest. Confiança de qui rep, perquè pot planificar millor els seus projectes. I confiança del conjunt de la societat, perquè el mecenatge es desenvolupa amb transparència, rigor i orientació a l’interès general.

La decisió d’impulsar aquesta iniciativa com a proposició de llei pot ser una oportunitat si contribueix a accelerar la tramitació i a reforçar el consens polític. El mecenatge és una qüestió que hauria de poder situar-se per damunt de la lògica partidista. No perquè sigui neutra, sinó perquè afecta una dimensió bàsica de qualsevol societat madura: la capacitat de reconèixer i estimular la implicació de la ciutadania en allò que és de tots.

Ara bé, el consens no hauria de convertir-se en una excusa per fer una llei de mínims.

Catalunya necessita una llei possible, sí, però també una llei valenta. Una norma que entengui que fomentar el mecenatge no és renunciar a la responsabilitat pública, sinó ampliar les capacitats col·lectives per donar resposta a necessitats cada vegada més complexes. L’acció pública és imprescindible, però no esgota totes les formes de compromís amb el bé comú. La societat civil també crea valor, innova, acompanya, cuida, investiga, educa, preserva patrimoni, genera oportunitats i construeix comunitat.

Aquest és el paper que exerceixen les més de 2.000 fundacions actives de Catalunya. Ho fan des de realitats molt diverses, en barris, pobles i ciutats, i en àmbits d’actuació i dimensions molt diverses. Però totes comparteixen una mateixa lògica: posar recursos, coneixement i capacitat d’organització al servei d’una finalitat d’interès general. Una llei de mecenatge ben concebuda pot ajudar-les a fer millor aquesta feina, a ampliar la seva base social i a enfortir els vincles amb persones i empreses que volen contribuir a generar impacte positiu.

Aquesta llei és massa important per quedar-se a mig camí.

En els darrers anys hem avançat en el reconeixement del mecenatge a escala estatal, però Catalunya té marge i responsabilitat per desenvolupar un model propi, adaptat a la seva realitat institucional, social i cultural. No partim de zero: hi ha experiència acumulada, coneixement tècnic i consens sectorial. Aprofitem-ho!

Des de la Coordinadora Catalana de Fundacions celebrem aquest pas i ens posem a disposició del Govern i dels grups parlamentaris per contribuir-hi des del coneixement del sector i amb esperit constructiu, però amb una convicció clara: cal garantir que la llei respon realment a les necessitats del país i del seu teixit no lucratiu.

Ara toca fer-ho bé: aprovar una llei clara, transversal i ambiciosa, que confiï en la societat civil i impulsi el mecenatge no com una excepció, sinó com una expressió normal, madura i necessària del compromís amb el país.