Glòria Oliver: “Per què els millors professionals miren cap al món fundacional?”

• Article de ‘L’Àgora CCF: veus del món fundacional’, publicat al diari Expansión (1 de maig de 2026)

Cada vegada més persones es fan una pregunta incòmoda en algun moment de la seva trajectòria: em reconec en allò que faig cada dia? No és una crisi, és un senyal de maduresa. I la resposta, per a un nombre creixent de professionals, està portant el talent cap al món fundacional.

En el meu cas, la decisió va arribar fa més de vint anys, després d’una primera dècada en el sector empresarial. El món fundacional era aleshores un territori poc conegut. Hi vaig entrar amb més intuïció que certesa. I el que hi vaig trobar va transformar la meva manera d’entendre la professió.

A Catalunya, més de 102.000 persones treballem en prop de 2.000 fundacions. No és una xifra menor. És una infraestructura d’impacte que opera en àmbits tan diversos com la salut, la recerca, l’educació, la cultura o l’acció social. Amb rigor, amb ambició i amb una lògica radicalment diferent de l’empresarial: aquí no es reparteixen dividends, es reinverteix en causes.

Un model diferent, no oposat

Les fundacions no tenen accionistes ni propietaris. Però això no les fa menys exigents. Al contrari: les obliga a ser especialment rigoroses en la gestió dels recursos i en l’impacte que generen. La pregunta clau no és si creen valor econòmic, sinó com el transformen en valor social.

Què diferencia una fundació d’una empresa? Que no reparteix beneficis, però n’ha de generar. Que no respon a accionistes, sinó a una missió. Que no competeix per quota de mercat, sinó per impacte real.

No són models oposats, sinó complementaris. Es necessiten. I en un moment en què el debat sobre el paper de les organitzacions en la societat és més viu que mai, reconèixer-ho és el primer pas per treure’n profit.

El propòsit com a pràctica, no com a discurs

Treballar en una fundació implica una elecció conscient: decidir per a què poses el teu temps i el teu talent. Quan una organització té un propòsit genuí (no declarat en una diapositiva, sinó integrat en cada decisió), la feina adquireix una dimensió diferent.

Ho percebo en el dia a dia: en el compromís dels equips, en la manera d’afrontar els reptes, en l’energia que es genera quan allò que fas té un impacte tangible. Perquè quan la feina té sentit, deixa de ser només feina.

A això s’hi sumen els valors com a pràctica, no com a retòrica: integritat, transparència, responsabilitat. Com bé sabeu, el que defineix una organització no és el que declara, sinó el que fa de manera sostinguda. Aquesta coherència és la que genera confiança, i la confiança és la que construeix sentit de pertinença.

L’ecosistema com a avantatge diferencial

Hi ha una cosa del món fundacional que no es pot fabricar: la qualitat del seu ecosistema humà. Patronats, equips professionals, voluntariat, entitats i col·laboradors configuren una xarxa relacional extraordinària, on circulen idees, experiències i complicitats que difícilment emergeixen en estructures purament formals.

Treballar en aquest entorn no significa només contribuir a una causa. Significa fer-ho envoltat de persones que t’interpel·len, que amplien la teva mirada i que fan de l’aprenentatge compartit una forma de treball quotidiana. Per a molts de nosaltres, això té un valor diferencial que cap paquet retributiu replica per si sol. Però hi ha més.

Un sector que creix

Hi ha un estereotip que cal trencar: que treballar en el tercer sector implica renunciar a una carrera professional sòlida o a una retribució competitiva. La realitat està canviant de manera notable.

Les fundacions estan guanyant escala. Moltes ja operen amb estructures, pressupostos i abast comparables als de mitjanes i grans empreses. I això es reflecteix també en les condicions retributives. Els perfils directius i tècnics especialitzats troben en el sector fundacional propostes cada vegada més competitives, combinades amb projectes amb sentit, estabilitat relacional i entorns on el talent es desenvolupa realment.

No estic dient que la bretxa salarial hagi desaparegut. En alguns perfils i nivells, encara existeix. Però la tendència és clara, i l’equació completa —retribució, propòsit, cultura i ecosistema— és, per a un nombre creixent de professionals, cada vegada més atractiva.

Un sector que exigeix

Les fundacions competim pel mateix talent que altres organitzacions. Això ens ha obligat a millorar: a liderar amb més intenció, a construir cultures internes més sòlides, a facilitar una conciliació real i a generar entorns on les persones no només treballin, sinó que creixin. La competència pel talent, lluny de ser una amenaça, ens ha fet més rigorosos

A més, operem en contextos canviants, connectats amb necessitats globals emergents. Això exigeix adaptació constant i una certa incomoditat productiva que, ben gestionada, esdevé un potent motor de desenvolupament professional difícil de trobar en entorns més estàtics. Moltes vegades construïm mentre avancem. I per als professionals que busquen entorns vius on l’aprenentatge no és un benefici addicional sinó part de l’ofici, aquesta dinàmica és precisament un dels grans atractius del sector.

Una pregunta que val més que moltes respostes

L’1 de maig convida a alguna cosa més que commemorar. Convida a preguntar-se, amb honestedat, què dona sentit a allò que fem cada dia.

El món fundacional fa anys que respon aquesta pregunta. Amb projectes que transformen realitats, equips que trien causes i professionals que han decidit que el criteri amb què treballen importa tant com el lloc on ho fan.

No és romanticisme. És una manera d’entendre la professió.

Fa més de vint anys que recorro aquest camí i continuo trobant, cada dia, motius per reafirmar la meva elecció. Hi ha poques coses més valuoses que poder dir que la teva feina et representa. Que allò que fas i allò que ets van en la mateixa direcció.

Això és un privilegi.