La transparència no només és un deure legal, és un element fonamental que reforça la relació de confiança entre les fundacions i la societat. A Catalunya, diverses lleis regulen aquest principi i aquesta complexitat normativa planteja alguns reptes importants.
Sovint, la transparència es percep com una obligació legal més (una de tantes amb les que han de complir les fundacions), una càrrega addicional que comporta encara més traves burocràtiques en el dia a dia de les fundacions. Però, malgrat que és ben cert que complir amb aquestes obligacions suposa feina afegida, cal canviar aquesta percepció i entendre la transparència com una oportunitat per donar visibilitat a l’entitat i reforçar la seva confiança amb la societat. No hi ha dubte que, quan les persones poden veure com es gestionen els recursos i quins són els resultats, se senten més segures i disposades a col·laborar.
A més, a través de la publicació i divulgació de les seves activitats i resultats, les fundacions poden rebre retroalimentació de la societat. Això permet identificar àrees o punts de millora per assolir resultats més eficients i un impacte més positiu.
Aquest canvi de paradigma, però, es veu obstaculitzat per la complexa legislació vigent que les fundacions han d’afrontar. En concret, les fundacions es troben sotmeses a diverses normes sobre transparència, com la Llei 21/2014, del 29 de desembre, del protectorat de les fundacions i a l’ORDRE JUS/152/2018, de 12 de setembre, que la desenvolupa. A més, si compleixen certes condicions, com rebre ajudes o subvencions públiques, també es veuran afectades per la Llei 19/2014, de 29 de desembre, de transparència, accés a la informació pública i bon govern i el Decret 8/2021, de 9 de febrer, que la desenvolupa.
Al gran volum de normativa general que les fundacions han de complir (obligacions comptables, de protecció de dades, prevenció de blanqueig de capitals, etc.), s’ha de sumar aquesta multitud de normes que imposen diferents nivells de transparència a les fundacions i, alhora, diferents obligacions d’informació. Així doncs, una entitat pot quedar subjecta al compliment de les obligacions de la normativa de transparència però també a les obligacions establertes per la normativa del protectorat. El problema radica, doncs, en el fet que els dos blocs normatius estableixen obligacions que poden ser confluents (tot i amb diferent terminologia), contradictòries i divergents o, inclús, no tenir un criteri equivalent i, per tant, requerir un compliment addicional.
En conseqüència, quan una fundació s’enfronta al compliment d’aquest principi, es troba davant de la dificultat de determinar l’abast de les seves obligacions. Tot això, a més de generar confusió a les entitats obligades, provoca una inseguretat jurídica que les aboca a una situació de vulnerabilitat.
Des de la Coordinadora Catalana de Fundacions compartim aquestes preocupacions. Les fundacions s’enfronten a un creixement del nivell de complexitat normativa i la burocràcia associada. En lloc de simplificar les lleis o fer més comprensibles les normatives existents, sovint s’opta per crear-ne de noves, agreujant així la confusió i la manca de cohesió i coordinació normativa.
És evident que millorar el compliment de les normatives no implica necessàriament desenvolupar-ne de noves, sinó en proporcionar una comprensió clara als subjectes obligats. En cap cas, la manca de claredat normativa hauria de constituir un obstacle per a unes entitats que, malgrat tenir tota la voluntat de complir la norma, es troben desbordades davant aquest allau legal.
En definitiva, la transparència en les fundacions no és només una obligació legal; és també una oportunitat per consolidar les relacions de confiança amb la societat i els grups d’interès. Per aconseguir-ho, és imprescindible una regulació clara i coherent que eviti la proliferació de normatives contradictòries i confuses. D’aquesta manera, les fundacions podran centrar els seus esforços a generar un impacte positiu i contribuir al bé comú, amb el suport i la confiança del nostre entorn.
