Categoria: Sense categoria

El passat 7 de març, la Comissió de Cultura de la CCF va organitzar a Banyoles la trobada ‘Fem xarxa, creem oportunitats! La trobada de les fundacions culturals de Girona’, un acte que va reunir a 24 fundacions gironines de diversos àmbits del sector cultural, així com a representats de l’administració autonòmica i local.

L’esdeveniment, organitzat a les instal·lacions de la Fundació Lluís Coromina, va comptar amb la participació de representants de fundacions culturals d’àmbits molts diversos, com ara el cinema, la música, el teatre, els museus o la literatura, entre d’altres. Els assistents van tenir l’oportunitat de conèixer altres entitats del sector, inspirar-se amb els projectes presentats i explorar possibles vies de col·laboració.

Sara Pérez, gerent de la Coordinadora Catalana de Fundacions, Ricard Planas, director de la Fundació Lluís Coromina, i Marta Esteve, directora de la Fundació Carulla i vocal de la Junta directiva de la CCF, van obrir l’acte per donar la benvinguda i explicar els objectius i la dinàmica de treball.

Durant el primer bloc de la trobada sis fundacions van compartir projectes inspiradors i les claus que els han permès impulsar-los i assolir els seus objectius:

• Fundació Ciutat Invisible (‘Festival Temporada Alta’), a càrrec de Marta Montalbán, membre del Patronat, i Eduard Balaguer, director adjunt.
• Fundació Festival de Cinema de Girona (‘Festival de cinema de Girona’), a càrrec de Lluís Valentí Bohigas, President i director d’activitat.
• Fundació Auditori Palau de Congressos de Girona (‘Auditori Obert’), a càrrec de David Ibáñez, director.
• Fundació Vallviva (‘Festival Vallviva’), a càrrec de Mireia Morera, organitzadora del festival.
• Fundació Josep Pallach (‘LECXIT’ i ‘Secrets a dues veus’), a càrrec de Josep Maria Soler, president.
• Fundació Llibreria Les Voltes (‘Les Voltes Educa’), a càrrec de Joan Matamala, president.

La segona part de la jornada es va centrar en les taules de treball ‘Reptes, barreres i propostes de solució’, un format que va fomentar el treball en equip i l’intercanvi de coneixement amb l’objectiu que les fundacions compartissin iniciatives i recursos, alhora que exploraven possibles solucions que els ajudessin a afrontar els seus reptes.

Amb aquest objectiu els assistents van treballar en quatre taules temàtiques de les quals es van extreure un seguit de conclusions, idees força i propostes d’acció, que es van compartir amb tots els assistents en el bloc final de la jornada. A continuació, destaquem un breu resum del que es va exposar:

• Mecenatge i captació de fons: en aquesta taula es van destacar diverses dificultats o barreres, com ara la visió negativa existent en part de la societat vers el mecenatge – sovint vinculat a pràctiques poc transparents i/o ètiques – o el repte que suposa mesurar i tangibilitzar el retorn d’una donació en l’àmbit cultural. Algunes de les línies d’acció proposades van ser dur a terme accions d’incidència per millorar el marc legal que afecta el mecenatge i les fundacions, implementar iniciatives per millorar la imatge i la reputació del món fundacional, o avançar en la professionalització del sector apostant per perfils especialitzats.
  

 

• Comunicació i complicitat social: d’aquesta taula destaquen els reptes d’incrementar els públics d’interès de les fundacions i convertir-los en prescriptors, dur a terme una comunicació segmentada en base al perfil de cada audiència, així com les dificultats que planteja el poc interès que tenen els mitjans de comunicació en el món funcional i els projectes culturals. També es va posar de relleu la necessitat d’actuar de forma coordinada, com a sector fundacional, per tal d’aconseguir més impacte.
  

 

• Sostenibilitat: les fundacions que van formar aquesta taula de treball van situar l’emergència i climàtica, social i emocional, i combatre el desànim generalitzat com els grans reptes que cal afrontar en l’àmbit de la sostenibilitat. Van destacar també les barreres que suposen el cost a l’hora d’implementar canvis, la dificultat de lluitar contra els interessos establerts, així com la necessitat de “replantejar-ho tot”, canviar la forma de fer les coses i entendre la sostenibilitat des d’un punt de vista global.
  

 

• Aliances i treball en xarxa: les fundacions van destacar el repte d’equilibrar la necessitat de mantenir una identitat pròpia amb les aliances i el fet de prioritzar un objectiu comú, així com la sensibilització de la societat sobre el valor positiu de la cultura. Es van identificar com a barreres el desconeixement i la desconnexió entre els diferents àmbits de l’administració, la burocràcia i la manca de recursos de personal. Com a conclusions es va apuntar que les aliances generen oportunitats en moltes direccions, i que la cooperació i el treball en xarxa – tot i requerir temps i dedicació – permet arribar més lluny.
  

L’esdeveniment va comptar també amb la presència de Josep Calatayud, director de Cultura a Girona de la Generalitat de Catalunya, i de Miquel Cuenca, regidor de Cultura, Patrimoni Cultural i Festes de l’Ajuntament de Banyoles, que va destacar la importància d’impulsar trobades com aquesta i fer xarxa entre el teixit cultural del territori, així com el “paper insubstituïble que fan les fundacions al nostre país”.

Des de la CCF i la Comissió de Cultura valorem de forma molt positiva aquesta primera trobada de les fundacions culturals de la província de Girona i ens reforça en el nostre objectiu d’afavorir la col·laboració entre fundacions d’aquest àmbit i en el propòsit de posicionar la cultura com a un element bàsic per al desenvolupament de les persones.

• Imatges de la jornada

 

Quan valorem la importància real de les coses i el que aporten, sovint, el camí més curt és imaginar un escenari hipotètic en el qual el “què”, de sobte, desapareix o deixa de funcionar. És aleshores quan toca analitzar la nova realitat i les conseqüències de no comptar amb aquest actiu o recurs.

Ras i curt, aquest és l’exercici que hem fet des de la Coordinadora Catalana de Fundacions (CCF) quan ens hem preguntat quin és el pes de les fundacions de salut en el sistema sanitari català, i si aquest seria viable sense els recursos que aporten les entitats sense afany de lucre

“Les fundacions de salut aportenentre el 19 i el 34% dels recursos sanitaris”

A partir d’aquí, ens podem fer moltes preguntes: Què aporten les fundacions de salut? Què passaria si no existissin? Quins territoris es quedarien sense hospital de referència? Què suposaria pel sistema sanitari cobrir aquest forat?

Per donar-hi resposta de la forma més empírica possible, proposo que ens endinsem en el terreny dels números, i ho fem partint d’una dada en forma de titular: Les fundacions de salut aporten entre el 19 i el 34% dels recursos sanitaris. I això s’explica amb les següents xifres (*):

· De les més de 100.000 persones assalariades del sistema sanitari, fins a 24.824 (25,5%) pertanyen a fundacions.

· Un 17,6% dels llits hospitalaris de Catalunya (6.292 llits) pertanyen a fundacions de salut.

· Un 28,1% de les altes d’hospitalització (268.951) són relatives a les fundacions de salut.

· El 33,8% de les urgències ateses són realitzades per fundacions de salut.

· Un 24,6% dels quiròfans a Catalunya (188) pertanyen a les fundacions de salut.

Aquestes dades les vàrem exposar a la jornada Les fundacions de salut a Catalunya: servei públic, arrelament i tradició, organitzada per la CCF el passat 29 de març, una trobada en què vam plantejar un supòsit que lliga amb l’exercici amb el qual he començat aquest article: Què passaria si les fundacions hospitalàries deixessin de funcionar? Si això succeís, fins a 7 comarques catalanes es quedarien sense hospital de referència: l’Alt Empordà, el Baix Empordà, la Garrotxa, el Ripollès, el Bages, el Vallès Oriental i l’Alt Urgell.

Cal tenir en compte que les fundacions hospitalàries, alhora, donen servei a altres comarques limítrofes que no tenen dispositiu hospitalari, per tant, la dependència d’aquests equipaments és encara major.

“Què passaria si les fundacions hospitalàries deixessin de funcionar? Si això succeís, fins a 7 comarques catalanes es quedarien sense hospital de referència”

Però no parlem només d’hospitals, atès que ara la majoria de les fundacions de l’àmbit de la salut tenen diferents línies assistencials, com l’assistència primària (20%), atenció a la salut mental (31,1%), l’atenció sociosanitària (57,8%) o la mateixa atenció hospitalària (55,6%).

Dit això, podem dir que les fundacions de salut representen una de les millors expressions de la col·laboració publicoprivada sense afany de lucre – també denominada col·laboració publicosocial o publicocomunitària – i demostren el seu determinat rol a l’hora d’assegurar una sanitat pública universal i de qualitat.

Mirant enrere, ja abans de l’existència de l’Estat, el desenvolupament de la societat civil de Catalunya amb vocació de servei públic i de les ordres religioses va permetre donar resposta a les necessitats d’atenció de les persones, una atenció duta a terme en molts casos per fundacions centenàries que avui formen part activa del sistema públic de salut.

“Les fundacions de salut representen una de les millors expressions de la col·laboració publicoprivada sense afany de lucre”

Fa anys que aquestes fundacions arriben allà on no ho fa l’Administració, i s’han integrat a la xarxa pública de salut esdevenint en peça clau per garantir la capil·laritat del sistema sanitari i la cobertura de tot el territori.

Catalunya és un exemple de cooperació intersectorial i, en aquest context, l’àmbit de la salut pot considerar-se com a un referent de la col·laboració entre l’administració pública i les entitats del Tercer Sector, gràcies a la qual s’ha pogut desplegar un model sanitari idiosincràtic i vertebrador que forma part de la història del país.

“L’àmbit de la salut pot considerar-se com a un referent de la col·laboració entre l’administració pública i les entitats del Tercer Sector”

Com a única entitat que representa el sector fundacional a Catalunya, la CCF treballa agosaradament per garantir la continuïtat dels serveis públics que presten les fundacions, veritables instruments de la societat civil al servei de les persones. Des de l’Observatori de Fundacions, a més, contribuïm a aquesta realitat facilitant les dades i el coneixement necessaris perquè es reconegui la seva valuosa tasca.

La voluntat de les fundacions de salut, així com la resta del món fundacional, és continuar prestant servei públic i d’alt valor afegit, ara i en el futur, i per això és imprescindible comptar amb la complicitat i la col·laboració de tots els actors possibles i caminar en la mateixa direcció.

*Font: Idescat, Protectorat de Fundacions, Central de Balanços del Servei Català de la Salut. Dades corresponents als anys 2017 i 2018.

• Article publicat a Via Empresa

El passat 9 de febrer, la Coordinadora Catalana de Fundacions (CCF), a través de la Comissó de l’Àmbit Social, va organitzar la jornada ‘La importància de mesurar l’impacte social de les fundacions’, un acte que va reunir a més de 150 professionals, entitats i representants del Tercer Sector i les institucions públiques. L’acte va generar molta expectació entre un públic interessat en conèixer què és exactament la mesura de l’impacte social, i com s’ho fan les entitats no lucratives per identificar els efectes positius que té la seva activitat en les persones i en el conjunt de la societat.

La jornada, celebrada al Palau Macaya, va comptar amb la participació de persones expertes en el mesurament i la gestió de l’impacte social que han explicat el marc teòric i les diverses metodologies existents d’una pràctica cada cop més estesa entre les entitats no lucratives.

Sara Pérez, gerent de la CCF, va presentar l’acte i va donar la benvinguda als assistents, per després donar pas a la ponència inaugural que va anar a càrrec de la Lisa Hehenberger, professora i directora d’Esade Center for Social Impact. A partir del títol ‘Què és i què no és impacte per a les fundacions’, va donar a conèixer les diferents eines i recursos existents, i ha explicat en quin punt es troba el sector fundacional a l’hora de mesurar el seu impacte social.

Segons Hehenberger, “el mesurament i la gestió de l’impacte no és una tasca puntual, sinó un procés continu, un camí a recórrer”. En aquest sentit, ha afegit que “el MGI (Mesurament i Gestió d’Impacte) va més enllà d’una simple rendició de comptes, és una eina per aprendre i millorar, per maximitzar l’impacte”.

Durant la seva intervenció va incidir també en la importància d’integrar la mesura i la gestió de l’impacte com a un element transversal en les fundacions: “Hi ha múltiples eines de MGI, però el més important no és el mètode que s’escull, sinó com l’organització adopta una cultura de l’impacte”.

En la segona part de la jornada els assistents van poder conèixer de primera mà els casos de fundacions catalanes que ja han estandarditzat metodologies que els permeten obtenir dades sobre els efectes de la seva acció social en els seus públics i el seu entorn.

La taula rodona: ‘Com ho està fent el sector? Experiències, reptes i oportunitats en la mesura de l’impacte social’, va començar amb la presentació de la Patricia Pólvora, Cofundadora i consultora SROI – The Social Consulting Agency, que va compartir la seva experiència professional a l’hora de guiar a entitats que volen començar a mesurar el seu impacte social.

Pólvora va subratllar que parlar de mesura d’impacte social “va molt més enllà de reportar el nombre de beneficiaris (que seria com fem de bé la nostra feina, però no ens indica res sobre l’impacte que hem generat), ja que l’impacte real es troba en el canvi que provoquem en el benestar en les persones”. En aquest mateix sentit, va afegir que “cada dia les nostres accions i activitats canvien les persones i el món. Si no mesurem l’impacte, no entendrem quins canvis hem generat i quin punt de vista tenen les altres persones”.

Tot seguit vàrem poder conèixer l’experiència de dues fundacions. D’una banda, Paola Jubert, directora de la Fundació Jubert Figueras, va explicar com donen resposta des de l’entitat a la pregunta ‘Quin és el nostre impacte en l’economia i el benestar social?’.

Jubert va destacar que elaborar una teoria del canvi els ha permès “identificar molts més beneficiaris de la nostra acció i del veritable impacte social de la fundació”. D’altra banda, va apuntar també que “mesurar l’impacte és una eina per a poder exercir reivindicacions institucionals de noves polítiques públiques, basant-les en la constatació empírica de l’aportació social i territorial que genera la nostra feina”.

En aquest context, va aportar una xifra que fa palesa la importància de comptar amb dades sobre el retorn de l’acció de les entitats. Segons l’estudi de mesura d’impacte que han aplicat a la Fundació Jubert Figueras, “de cada euro rebut retornem a la societat – com a pagament directe o com estalvi – més de 7 euros”.

En el marc de la taula rodona, vam tenir l’oportunitat d’apendre de l’experiència d’una altra entitat, la Fundació Foment de l’Habitatge Social, que de la mà del seu director, Sergio Rodríguez, va argumentar el títol de la seva presentació: “Les fundacions hem de retre comptes del sentit de la nostra existència”.

Rodríguez va posar de relleu la importància “d’analitzar el context en què ens movem per mesurar l’impacte i d’adaptar-se”. D’altra banda, posant el focus en el factor humà, va definir com a “fonamental” la implicació de l’equip de treball en la gestió de la mesura de l’impacte. En la seva intervenció va descriure la mesura d’impacte com a un “aprenentatge i una adaptació continus, no pot pensar-se com una foto immòbil”.

Després del bloc final de preguntes i el debat entre les fundacions, es va arribat al final de la jornada amb la cloenda institucional, a càrrec de la Glòria Oliver, vicepresidenta 1a de la Coordinadora Catalana de Fundacions, i de Lluís Torrens, secretari d’Afers Socials i Famílies del Departament de Drets Socials de la Generalitat de Catalunya.

Glòria Oliver va posar en valor el pes del sector fundacional català: “Les fundacions constitueixen un actiu fonamental de la nostra societat. Hi ha més de 2.000 fundacions actives a Catalunya, de les quals el 41% pertany a l’àmbit social”. D’altra banda, va remarcar que “és imprescindible i prioritari que les fundacions mesurin i comparteixin el valor d’allò que aporten a la societat, per promoure el canvi transformador cap a una societat més justa i més digna”.

Per la seva banda, Lluís Torrents, va afirmar durant la seva intervenció que “el futur passa per una col·laboració entre l’àmbit públic i el món fundacional que miri per l’interès general, un treball conjunt en el qual és fonamental mesurar l’impacte que genera en la societat”.

---

A continuació, us facilitem alguns recursos relacionats amb la jornada:

• Vídeo de la jornada
• Presentacions:
  • Lisa Hehenberger
  • Patricia Pólvora
  • Paola Jubert
  • Sergio Rodríguez
• Imatges
• Nota de premsa
• Notícia a La Vanguardia

 

El passat 2 de febrer vam signar un conveni de col·laboració amb l’Asociación Española de Fundraising (AEFr) amb l’objectiu d’establir projectes de cooperació en benefici de les fundacions i de la societat en general.

Ambdues organitzacions tenim interessos comuns, com ara la millora del marc normatiu aplicable a les fundacions, el foment de la visibilitat i el reconeixement de les entitats no lucratives per part la societat. D’altra banda, treballem per la millora dels serveis i les activitats que duem a terme en benefici de les respectives entitats associades.

En el context d’aquest l’acord, l’AEFr i la CCF ens comprometem a col·laborar en l’elaboració de propostes davant dels governs o les administracions públiques de qualsevol àmbit en les matèries d’interès comú amb l’objectiu de traslladar-los de manera unívoca els interessos i les necessitats del sector fundacional.

D’altra banda, les dues entitats compartim l’interès i la voluntat d’establir altres projectes de col·laboració en àrees com la formació per a la professionalització de la captació de fons a tot l’Estat.

Des de la CCF creiem que aquest tipus d’aliances són una gran notícia en tant que obren la porta a crear sinergies i generar oportunitats en favor de totes les fundacions associades.

Compartim una foto del moment en què Eugènia Bieto, presidenta de la Coordinadora Catalana de Fundacions, i Glòria Oliver, presidenta de l’Asociación Española de Fundraising, formalitzen l’acord a la seu de la Fundació Pasqual Maragall.

Amb aquest acord, la CCF té la voluntat de millorar la seva oferta de serveis i avantatges per a les fundacions sòcies, tot facilitant l’accés a productes que cobreixin les necessitats financeres de la seva activitat.

D’altra banda, en el marc del conveni es contempla la possibilitat d’organitzar activitats en què les dues entitats facilitin continguts d’interès per a les fundacions, així com informació sobre els serveis i possibles beneficis que poden obtenir.

Des de la CCF apostem per aliances que obren la porta a crear sinergies en favor de totes les fundacions associades.

Eugènia Bieto, presidenta de la Coordinadora Catalana de Fundacions, i Patricia Trillo, directora del Centre d’Institucions de CaixaBank a Barcelona, van formalitzar l’acord entre ambdues entitats.

És un mantra habitual que s’exigeixi a la classe política que la legislació s’adeqüi als nous temps, que les noves lleis contemplin aspectes, fins ahir inèdits, d’una societat que va evolucionant. Fins aquí crec que tots estaríem majoritàriament d’acord. Quan parlem de la filantropia, llavors, sembla que el temps s’hagi aturat o, si més no, que no evolucioni. I ens referim a inversions en educació, en solidaritat, en recerca científica o cultural que, sens dubte, reporten un considerable benefici a la societat. El mecenatge representa una manera de donar espai a la solidaritat de la ciutadania, i la Llei de Mecenatge és la manera de canalitzar aquest compromís i el reconeixement institucional del valor d’aquestes accions.

No obstant això, el marc legal que regeix l’activitat filantròpica ha quedat obsolet. La Llei de Mecenatge vigent (2002) ha d’adaptar-se a l’entorn social i econòmic actual en la qual apareixen nous models de finançament social, noves maneres de relacionar-se entre entitats no lucratives i empreses, nous models de col·laboració en projectes d’interès general o una major demanda de transparència.

Els incentius ajuden a augmentar els donatius i el nombre de donants. L’última reforma fiscal del mecenatge a Espanya va tenir lloc el 2014 i va incloure un substancial increment de la deducció dels primers 150€ donats a les causes socials. Resultat? L’import total donat per persones físiques només en concepte de donatius i altres aportacions va ser de 1.350 milions al 2016 , quan el 2015 van ser 975 milions d’euros. Així doncs, la reforma fiscal de l’any 2014 va suposar un increment del 37,5% en donacions i aportacions de persones físiques a les causes d’interès general de les entitats sense ànim de lucre. Aquesta tendència positiva també ha tingut reflex en el nombre de donants, que s’ha multiplicat gairebé per 3 i ha passat d’1,3 milions el 2003 a 3,8 milions el 2019.

Però molts continuen preguntant-se perquè l’Estat no segueix apostant per mesures que incentivin el mecenatge. Les últimes anàlisis fetes sobre la base de les dades de la mateixa Agència Tributària i recollides per la AIREF (L’Autoritat Independent de Responsabilitat Fiscal) assenyalen que el cost fiscal dels incentius a les donacions s’estima, per part de l’Administració Tributària, en quasi 700 milions d’euros el 2020 enfront dels més de 15.000 milions de despesa en fins d’interès general que realitza el Tercer Sector. En aquest sentit, és profundament miop considerar els incentius a les donacions com a despeses, si són una manera de finançar els fins d’interès general que reforcen i complementen l’estat del benestar, fomenten la solidaritat i la cohesió social i enforteixen la societat civil.

Els indicadors ens assenyalen que estem en un període econòmic i social incert i d’igual forma podríem parlar d’un consens generalitzat en què s’ha d’ajudar les entitats que complementen l’estat del benestar, la igualtat, la ciència, l’educació, la cultura o la salut en el marc d’un esperit de col·laboració publico-privada. Les fundacions desenvolupen la seva activitat sota les estrictes regulacions, entre altres, que estableix la Ley 49/2002, de 23 de diciembre, de régimen fiscal de las entidades sin fines lucrativos y de los incentivos fiscales al mecenazgo, i que sembla que ara es pretén modificar en el Congrés dels Diputats. El president del Govern, Pedro Sánchez, va anunciar en el debat sobre l’estat de la nació del mes de juliol, la modificació de la Llei, però els terminis s’allarguen mentre hi ha una proposició de llei que va ser admesa a tràmit per una àmplia majoria de l’arc parlamentari. El sector, en el seu diàleg amb els grups parlamentaris, ha constatat que el mecenatge admet diferents visions compatibles perquè, en definitiva, deixa en mans dels ciutadans la forma i els fins amb els quals vol contribuir.

No podem esperar més. Ha arribat el moment de posar-nos en sintonia amb els països més avançats a l’hora d’incentivar la filantropia, com França, Alemanya, Itàlia o el Regne Unit. Cal evitar que els temps que condicionen la política suposin un fre a la generositat de les persones, i adaptar, d’una vegada per totes, un marc legal que afavoreixi un major desenvolupament de la filantropia a tot l’Estat.

• Article publicat al Diari Ara